El memorial segons Karavan

1 Túnel, 1 Escala, 1 Seient = Passatges. El Memorial segons Dani Karavan

Aquest text prové dels esbossos del projecte i del text escrit per Dani Karavan: 1 Túnel, 1 Escala, 1 Seient = Passatges, recollit per Ingrid i Konrad Scheurmann al seu llibre Homenatge a Walter Benjamin. “Passatges”, lloc de commemoració a Portbou, Mainz: Verlag Philipp von Zabern, 1995. 

No havia pensat mai a erigir un monument a Walter Benjamin. Ni havia tingut tampoc mai la idea de proposar a ningú cap projecte enlloc. Jo no començo mai a treballar sense que ningú no m’encarregui un projecte per a un lloc determinat. Ben entès, mai no se m’havia acudit la idea de proposar la realització d’un monument a cap personalitat. (...) Però l’any 1989 va sonar el telèfon. En aquella trucada de Bonn, Konrad Scheurmann, director de l’AsKI, em demanà que dissenyés un monument en memòria de Walter Benjamin. De bon principi em va advertir que només disposava d’una petita quantitat de diners. Això no és qüestió de diners, li vaig respondre. Jo mateix tinc un gran deute amb Walter Benjamin.

Immediatament vaig saber que no podria dissenyar un monument a Walter Benjamin. Però, potser sí un homenatge a l’home, al filòsof, al cronista, al crític, al partisà de noves idees.

 

El cementiri

La primera vegada que vaig venir a Portbou, immediatament em va quedar clar que aquest lloc enganxat allà on Walter Benjamin és enterrat seria el lloc per al meu projecte. Totes les altres possibilitats es van esborrar. De lluny estant, de l’oest, m’arribaven els sorolls dels trens arribant i marxant de l’estació fronterera, i aquests sons es barrejaven amb els que venien de l’est, del mar. Al nord veia l’antiga frontera.

 

El remolí d’aigua

Des de dalt, a les roques, miro el mar. L’aigua avalotada s’arremolina sorollosa, de sobte, brolla l’escuma blanca, corre avall, després tot és tranquil. El mar no es mou. Després un altre cop: remolí, escuma, brogit, calma.

Aquí la natura explica la tragèdia d’aquest home. Ningú no ho podria presentar millor. Tot el que resta per fer és portar el pelegrí a veure allò que la natura explica.

 

L’olivera

Entre les pedres i la roca, en el sòl sec i polsós, cremada pel sol i assecada pel vent, una petita olivera vella que lluita per la seva vida.

 

La tanca

Sobre el turó costerut, sobre els penyals que cal pujar per fer la volta al cementiri, un mur, una tanca, una barrera, darrera, les tombes. Molt lluny, sota l’horitzó, emmarcat per les muntanyes fosques i altes dels Pirineus, el mar blau, el cel clar, la llibertat.

Vaig decidir construir una plataforma amb un seient des d’on, a través de la tanca, més enllà del cementiri, es pugui veure la llibertat.

 

Les vies

Des de molt lluny vaig sentir el soroll de l’estació, la frontera, el ferrocarril, les veus de les locomotores i la fressa dels vagons dels trens que porten als camps de la mort.