Glossari

Àngel 

Angelus novus és una aquarel·la de Paul Klee que Benjamin va comprar el 1920 i va adoptar com a emblema del seu treball. Segons la teologia escolàstica medieval, un àngel no és un individu sinó una espècie sencera que s’extingeix en ell. Segons el Talmud hebraic, un àngel nou és una criatura creada per cantar un càntic nou. Això ha de ser l’art i la literatura: creacions irrepetibles. I així ha de ser l’àngel de la història.

 

Art

Bona part de l’obra de Benjamin gira entorn del concepte d’art, terme que entén des d’una perspectiva materialista i alhora messiànica: l’art connecta amb el passat i és alliberador. En la seva anàlisi històrica de l’art, aquest viu una inflexió quan la reproductibilitat tècnica va passar a ocupar un lloc propi dels procediments artístics. El 1900 és un moment de transformació estructural de la percepció estètica i del paper de la imatge.

 

Aura

Concepte que neix a L’obra d’art a l’era de la reproductibilitat tècnica, però comença a sorgir a Petita història de la fotografia. L’obra d’art tradicional posseeix una aura que prové de la seva aparició única i li confereix autoritat simbòlica. Amb l’aura, apareix una llunyania, la del passat i la tradició. Per extensió, aura és tot el que fascina de l’obra d’art. Amb les possibilitats de reproducció tècnica, l’aura desapareix. És el conflicte entre repetició i esdeveniment únic.

 

 

Autor

Benjamin va llegir el text L’autor com a productor l’abril de 1934 a l’Institut per a l’Estudi del Feixisme, que els alemanys perseguits pel nazisme havien fundat a París. Un text on Benjamin es fa portaveu de l’avantguarda revolucionària més radical i invoca la capacitat transformadora de la producció artística. Els autors doncs, són els nous rebels de la història.

 

 Baudelaire

Benjamin va ser un dels grans intèrprets de Charles Baudelaire (1821-1867), a qui va aportar una nova clau de lectura: la captació de la dimensió social de la poesia d’aquest autor francès. Benjamin va fer una lectura al·legòrica de Baudelaire, que va prendre com a guia dels Passatges i la seva crítica. El va llegir com el poeta de la destrucció de la vida moderna i de l’abstracció social de l’economia capitalista. El concepte de flâneur el va prendre de Baudelaire.

 

Biblioteca

Benjamin va ser un gran bibliòfil especialitzat en llibres antics infantils. Va passar mesos a la Biblioteca Nacional de França, a París. Embalar i desembalar la biblioteca té un valor simbòlic, com explica en el seu text Desembalant la meva biblioteca (Discurs sobre la bibliomania) de 1931. El gest del col·leccionista passa a ser un gest filosòfic que reflecteix la dialèctica entre el caos de la memòria i l’ordre de la col·lecció, i una metàfora de la relació entre present i passat.

 

Cita

Forma d’escriptura molt utilitzada per Benjamin, especialment al seu Llibre dels Passatges. En ell, en fa un gènere nou: un mosaic de cites amb comentaris propis, cites reescrites, cites descontextualitzades i hàbilment combinades amb altres cites. Benjamin atribueix una funció epistemològica a l’art del mosaic de textos.

 

Ciutat

Ningú abans de Benjamin havia pensat en la cultura tan profundament submergida en el seu medi material i urbà. Va captar amb una gran intuïció l’abast de les transformacions urbanes en la cultura. La ciutat benjaminiana és la nova vivència moderna i emblema de la fugacitat dels nous temps que imposa una nova experiència. El paradigma d’aquesta nova ciutat és París.

 

Contes

L’art de narrar desapareix junt amb la capacitat d’escolta de la saviesa antiga que, a través de les generacions, ha estat transmesa de memòria a memòria per mitjà dels contes i els relats. Amb l’aparició dels mitjans de comunicació de masses, la forma d’entendre la comunicació desplaça la possibilitat d’entrar en contacte dialògic amb el passat i el temps. Com diu Benjamin a Experiència i pobresa: “Cada matí ens instrueix sobre les novetats del món. Malgrat això, som pobres en històries memorables”

 

Dialèctica

La interpretació benjaminiana d’aquest terme d’arrel hegeliana que el marxisme utilitza com a forma de coneixement de la història, és molt singular. La seva lectura dialèctica del passat posa en relació elements fins llavors desatesos: passatges, carrers, exposicions, barricades... com un curs en tensió que cal integrar per entendre l’esperit de cada temps. Benjamin incorpora símbols i elements de l’imaginari social que el materialisme històric marxista no contemplava.

 

Drama barroc

L’origen del drama barroc alemany (1925) és la tesi que Benjamin va presentar per a la seva habilitació com a docent, que va ser refusada. Més que un estudi estètic, és aquí on articula el seu propi mètode filosòfic. El refús que el romanticisme va fer de l’al·legoria com a recurs estètic i la valoració positiva que va fer-ne el barroc, li serveixen per a reivindicar el valor de l’al·legoria: el valor del concret i el fragment que és capaç de connectar amb la totalitat.

 

Eivissa

Eivissa ocupa un lloc important a la vida de Benjamin, on viu com a turista el 1932 i com a exiliat l’any següent. A Eivissa, recull la tradició oral i exerceix de flâneur. Al seu diari, a més de reflexions sobre el paisatge i l’arquitectura tradicional de l’illa, comença a gestar el concepte d’aura. Les reflexions sobre el valor d’ús de la casa tradicional eivissenca i els nous habitatges moderns li serveixen com a metàfora de dos mons enfrontats. A Eivissa hi redacta la seva obra Experiència i pobresa.

 

Estètica

L’estètica ha de produir un contingut de veritat que alliberi energies revolucionàries. En aquest sentit, ha de crear il·luminacions com revelacions que permetin captar l’existència d’una cosa fins llavors no vista que resulta alliberadora per a cada moment històric. Aquesta és la potencialitat de coneixement de l’estètica.

 

Experiència

Benjamin estableix una correlació entre els efectes de la Primera Guerra Mundial i la transformació del concepte d’experiència. El 1914 marca un abans i un després en la nostra idea de l’espai i el temps i per tant, de l’experiència. La Guerra va deixar muts als qui en tornaven, els va deixar sense experiència. El segle XX ha esborrat la capacitat de narrar i amb ella, el rastre de l’experiència: una nova i definitiva forma de pobresa que prescindeix del passat, una nova forma de barbàrie. Són les noves forces del mal modern, a les quals l’experiència no pot donar contingut.

 

Flâneur

Terme après de Baudelaire. Passejant urbà, consumidor, neurastènic i una mica dandi que sintetitza l’anonimat de la ciutat i economia modernes, dos elements que imposen unes noves condicions de l’experiència. Passejar és quasi una nova forma de filosofar, el viatger infatigable sap que les ciutats tenen una història subterrània que només ell pot captar. Alhora, el passejant és un resistent en tant que el seu acte és ociós i oposat al model de la productivitat capitalista. Caminar com una forma de rebre el relat de les coses.

 

Fotografia

Benjamin avisa del perill que suposa l’ús polític dels nous mitjans de reproducció d’imatges com el cinema i la fotografia. La fotografia, i en concret el retrat, va ser instrumentalitzat per satisfer el gust burgès i el seu desig de pertinença a un grup social. A Petita història de la fotografia, Benjamin comença a articular el concepte d’aura i la crítica als mitjans moderns de reproducció de la imatge.

 

Goethe

El gran assaig sobre Les afinitats electives de Goethe és l’exemple de la crítica en el sentit que Benjamin creia que havia de tenir. Es desmarca de la falsa totalitat en art, com pretenia Goethe: un tros de símbol és més vertader que la pretesa universalització del símbol. Rebutja tota una tradició cultural sobre el mite i el símbol de la que Goethe n’és paradigma.

 

Història

La imatge de l’àngel mirant un munt de runes és el millor resum de la concepció benjaminiana de la història, que per a ell no és una ciència sinó una forma de record. Si la ciència constata asèpticament, el record modifica. Per a Benjamin, el passat perdura com una runa desarticulada en el present i el nou emergeix com a fragment. Benjamin busca les diverses i silenciades prehistòries del present. Busca traumes de la memòria (emergències violentes del passat en l’avui) per capturar la petja de l’explotació i la barbàrie, i així redimir-la.

 

Il·luminacions

Les il·luminacions de Benjamin, en oposició a les il·luminacions de la religió, són profanes. Les il·luminacions mostren el treball poètic de la imatge, la unió d’elements en aparença distants la trobada dels quals produeix una revelació i un impuls de reconversió del temps històric.

 

Imatge

Benjamin és molt crític amb els nous usos comercials i indiscriminats de la imatge. Mostren el conflicte entre l’esdeveniment únic (i auràtic) i la reproducció seriada. La pèrdua d’aura de la imatge va associada a un empobriment estètic, a una pèrdua del seu valor cultural i de fil connector amb el passat. L’autonomia de la imatge com un fetitxe del capitalisme.

 

Itàlia

Del viatge a Itàlia que Benjamin va fer en els anys vint, en va sortir el Diari de viatge (Itàlia). Una crònica sobre la seva trobada amb la Pinacoteca de Brera, la pintura de Leonardo da Vinci L’últim sopar, i l’Arena de Verona. Un llibre d’impressions i memòries d’un viatge de formació.

 

Llenguatge

Per a la tradició hebrea, la paraula es dóna quan Déu crea les coses. D’aquí que el llenguatge tingui un element sagrat. Benjamin sempre es mostra en contra de la concepció instrumental del llenguatge a la modernitat, que ha buidat de sacralitat la paraula.

 

Marxisme

El mateix Benjamin afirmava que no era marxista sinó materialista dialèctic. Va arribar al marxisme per la lectura de Lukács, tot i que el seu marxisme va ser sempre poc ortodox. El marxisme, per Benjamin, no invalidava el judaisme; al contrari, el completava amb la seva nova consciència econòmica i social. A Tesis sobre la filosofia de la història hi va escriure: Al concepte de societat sense classes se li ha de tornar l’autèntic rostre messiànic, i això en interès de la política revolucionària del proletariat mateix. L’últim text escrit per Benjamin, Tesis sobre el concepte d’història, és un compendi del seu peculiar materialisme històric.

 

Memòria

El concepte de memòria per Benjamin abasta un contingut epistemològic, una filosofia de la història i una proposta política. Com a concepte epistemològic, significa abordar el passat no només com allò que va ser sinó com allò que va fracassar. Un abordatge que et situa diferent davant del present: contemplar el passat oblidat però també contemplar  allò que, en el present, és en risc de ser exclòs. Un nou coneixement que transforma la filosofia de la història: història dels vencedors amb una absència de veritat important, la dels perdedors. A la seva teoria de la història, l’oblit és més vast i estructural que el record, una aventura excepcional de l’oblit. Benjamin invalida la tesi del progrés i convoca un nou projecte polític: el perill d’oblit persisteix. El seu text Tesis sobre la filosofia de la història insisteix en la capacitat alliberadora de la memòria.

 

Modernitat

Encarnació de l’infern i alhora promesa de revolució. Benjamin descreu d’aquesta faula de progrés amb què s’ha presentat la modernitat. Ni les seves grans catàstrofes, com la Primera Guerra Mundial, han servit per treure el vel de la fe en el progrés. Només la revolució pot acabar amb la forma de violència que és la modernitat.

 

Moscou

A banda de trobar-se amb Asja Lacis, de qui s’havia enamorat, Benjamin va viatjar a Moscou l’hivern del 1926 amb la intenció de decidir el seu ingrés al Partit Comunista Alemany. S’hi va estar dos mesos. Testimoni d’aquest viatge és el seu Diari de Moscou, l’únic document íntim que Benjamin va escriure.

 

Narració

La narració és memòria compartida. A Experiència i pobresa i El narrador (1936), Benjamin adverteix que la negació i la destrucció dels mecanismes que ens permeten tenir herència de la memòria i l’experiència d’aquells que ens precedeixen, condueixen els homes a una nova forma de barbàrie, la del silenci o la impossibilitat comunicativa. És propi del segle XX la crisi de la narració i per tant, de la possibilitat de comunicar l’experiència viscuda.

 

Passatges

Amb aquest nom es coneixen els escrits de Benjamin sobre els passatges parisencs i l’arquitectura del ferro com a metàfora de la modernitat i la ciutat. El Llibre dels Passatges havia de ser el llibre de Benjamin sobre París. Un projecte inacabat com un gran recull de cites i comentaris on aborda les dimensions materials i simbòliques dels passatges: llargs passadissos de comerç coberts amb il·luminació zenital, construïts al cantó dret del Sena. Aquests llocs comercials de vidre i ferro són el gran element al·legòric en la seva anàlisi històrica de la societat capitalista i les seves expressions culturals. 

 

París

Emblema del nou espai físic i mental de la modernitat. París no és una ciutat en l’obra de Benjamin, sinó la materialització a l’espai del capitalisme i l’art modern, formes que imposen unes noves condicions d’experiència al subjecte. Benjamin projectava un llibre sobre París (París, capital del segle XX) que no va acabar. Els seus materials preparatoris són les quasi 1000 pàgines del Llibre dels Passatges.

 

Portbou

Darrer del passatges vitals de Walter Benjamin. Extrem nord de la costa catalana i poble fronterer amb França on va morir fugint del nazisme. Símbol de la frontera de totes les fronteres i lloc on l’escultor Dani Karavan va alçar el seu memorial a Benjamin.

 

Revolució

Esdeveniment messiànic, l’únic capaç d’impedir la catàstrofe. La revolució no es fa en nom del futur sinó del passat. Tampoc és el resultat d’una evolució històrica lineal, sinó que neix del dolor dels humiliats i explotats pel progrés. És l’única violència capaç de destruir la violència de la història.

 

Surrealisme

Benjamin recull l’herència del surrealisme com una forma d’alliberació social i moral, una vertadera força revolucionària de la història amb poder de transformar el món. El considera una vertadera il·luminació històrica. En el seu text de 1929 El surrealisme. L’última instància de la intel·ligència europea i en el Llibre dels Passatges, s’adscriu al potencial revolucionari dels axiomes onírics surrealistes.

 

Teoria Crítica

En Benjamin, aquest concepte va molt més enllà de la seva formulació per part dels filòsofs de l’Escola de Frankfurt i amics de Benjamin, Theodor Adorno i Max Horkheimer. Cal entendre la crítica de tal manera que la política en sigui la seva continuació per altres mitjans. En la seva sociologia de la cultura, posa l’accent en el concepte d’experiència social. Com a teòric de la cultura, el seu interès es refereix als canvis que el procés de modernització capitalista causa en les estructures d’interacció social.

de totes les fronteres i lloc on l’escultor Dani Karavan va alçar el seu memorial a Benjamin.

 

Revolució

Esdeveniment messiànic, l’únic capaç d’impedir la catàstrofe. La revolució no es fa en nom del futur sinó del passat. Tampoc és el resultat d’una evolució històrica lineal, sinó que neix del dolor dels humiliats i explotats pel progrés. És l’única violència capaç de destruir la violència de la història.

 

Surrealisme

Benjamin recull l’herència del surrealisme com una forma d’alliberació social i moral, una vertadera força revolucionària de la història amb poder de transformar el món. El considera una vertadera il·luminació històrica. En el seu text de 1929 El surrealisme. L’última instància de la intel·ligència europea i en el Llibre dels Passatges, s’adscriu al potencial revolucionari dels axiomes onírics surrealistes.

 

Teoria Crítica

En Benjamin, aquest concepte va molt més enllà de la seva formulació per part dels filòsofs de l’Escola de Frankfurt i amics de Benjamin, Theodor Adorno i Max Horkheimer. Cal entendre la crítica de tal manera que la política en sigui la seva continuació per altres mitjans. En la seva sociologia de la cultura, posa l’accent en el concepte d’experiència social. Com a teòric de la cultura, el seu interès es refereix als canvis que el procés de modernització capitalista causa en les estructures d’interacció social.