Angelus Novus

Angelus Novus és una aquarel·la pintada per Paul Klee al 1920 que Walter Benjamin va comprar aquell mateix any i va adoptar com a emblema del seu treball. En la tradició hebraica, segons el Talmud, un àngel nou és una criatura creada per a cantar un càntic nou. Segons el cristianisme, segons la teologia escolàstica medieval, un àngel no és un individu, sinó una espècie sencera, que s’extingeix amb ell.

Si la dimensió intel·lectual d’una ment es mesura per les portes que ha obert, la de Walter Benjamín és extraordinària: un dels grans pensadors de la modernitat. Benjamin ha obert camí als estudis literaris, a l’estètica i la teoria de l’art, a la sociologia i als estudis socials, a la filosofia i la història. Els seus conceptes i intuïcions han il·luminat bona part de la reflexió del present: exili i memòria, art i imatge, crítica, llenguatge, ciutat i vida urbana… A la placa del cementiri de Portbou hi diu: filòsof alemany. Dos dels seus grans amics, el filòsof Theodor Adorno i el matemàtic Gershom Scholem, hi estarien d’acord. En canvi, Hannah Arendt dissentiria; per a aquesta pensadora i amiga de Benjamin, era un escriptor creatiu (un dichter). Assagista, crític literari, col·laborador de l’escola de Frankfurt, marxista no ortodox, traductor de Balzac, Proust i Baudelaire, sense cap reconeixement acadèmic ni del públic en vida, Walter Benjamin es va avançar com pocs al què seria el destí del segle XX. Pensador de frontera, en tots els sentits, tant pels temes abordats i la solució intel·lectual proposada com per la seva relació amb l’escriptura i el llenguatge.

Escriptor d’escriptors, va treballar amb una forma de discurs pròpia, fragmentària, inacabada i sense voluntat sistemàtica. Benjamin va ser capaç de transitar bé per moltes escriptures diferents (poètica, acadèmica, aforística...), inventant fins i tot gèneres nous, com les cartes amb comentaris breus o el monumental arxiu de cites i imatges que configura el Llibres dels Passatges. Ell mateix deia de Proust, referint-se a la multiplicitat dels estils d’aquest escriptor: Totes les grans obres de la literatura funden o dissolen un gènere: en una paraula, són casos especials. Benjamin escrigué cada frase com si fos la primera. O la darrera.

Professionalment, va tenir una subsistència escassa. No va obtenir l’habilitació acadèmica que li hagués obert l’accés a la docència universitària i només va veure editats cinc dels seus nombrosos textos. Mantingut durant un temps per la família paterna i després per la dona, va escriure molts articles de crítica literària (a la premsa, sobretot a la Frankfurter Zeitung i la revista de Rowohlt fins al voltant de 1933), guions radiofònics (85 emissions des del 1929 al 1933) i va projectar un futur com a periodista, traductor i crític literari que no va arribar a desenvolupar. Va renunciar també al treball polític, tot i els seus dubtes d’ingressar al Partit Comunista Alemany i el seu viatge a Rússia a finals de 1926. En els anys de París, un ajut de l’Institut für Sozialforschung a l’exili gestionat per Adorno va alleugerir la situació, un ajut que als Estats Units s’havia de regularitzar. Tot i així, la seva relació amb el marxisme crític no va ser fàcil: la seva heterodòxia era excessiva fins i tot pel marxisme poc ortodox.

És difícil no obrir una revista de pensament sense veure citat a aquest pensador de la modernitat que en vida no va tenir cap tipus de reconeixement. De fet, no el va tenir fins la dècada de 1960 i 1970. Des de llavors, la seva capacitat d’interpel·lar lectors, no ha fet sinó créixer. Pensador de frontera que va signar, entre altres noms, com Angelus Novus; escriptor d’escriptures amb una extraordinària capacitat de portar el llenguatge i el pensament fins als seus propis límits, la seva lucidesa intel·lectual va rellegir la història cultural europea en termes nous i s’avançà al què serà el fat del segle XX. Una de les ments més lúcides de la modernitat.